VOCABULARI

PERCEPCIÓ: És la facultat de percebre informació o coneixements a través dels nostres sentits.

IMATGE: és una representació visual, que manifesta l'aparença visual d'un objecte real o imaginari. També s'aplica per a altres tipus de percepció, com imatges auditives, olfactives, tàctils, sinestèsies, etc. Les imatges que la persona no percep sinó que viu interiorment són denominades imatges mentals, mentre que es designen com imatges creades, les que representen visualment un objecte mitjançant tècniques diferents: dibuix, disseny, pintura, fotografia o vídeo, entre d'altres.

FOTO-PERIODISME: és un gènere del periodisme que té a veure directament amb la fotografia, el disseny gràfic i el vídeo. Els periodistes que es dediquen a aquest gènere són coneguts en general com a reporters gràfics o fotoperiodistes. El periodisme ha integrat la imatge com a mitjà objectiu i representatiu d'un fet.

RETOC FOTOGRÀFIC: és una tècnica que permet obtenir una altra imatge modificada, ja sigui per aconseguir una millor qualitat o més realisme, o per obtenir una composició totalment diferent que distorsioni la realitat. Per dur a terme aquest procés, s'utilitzen majoritàriament programes informàtics.

RE-ENQUADRAMENT: Tornar a enquadrar una imatge, és a dir, tornar a delimitar en un marc del que volem expressar, posar límits a una realitat. Té un format determinat (horitzontal, inclinat o vertical) que dependrà de les connotacions que vol transmetre.


FOTO-MUNTATGE: és un procediment de fotografia. El terme s'aplica al procés i al resultat de crear una il·lustració composta d'altres, una mena de collage. Aquesta composició pot realitzar-se mitjançant retallades d'altres il·lustracions ajuntant ha un cert nombre d'elles. En algunes ocasions el compost d'il·lustracions és fotografiat fins que la imatge final és una simple fotografia.

CONNOTACIÓ: és el conjunt de significats  subjectius associats a una determinada paraula , Les connotacions poden ser culturals o personals. Per exemple, un colom té el significat denotatiu d'animal, però en la nostra societat s'associa a la pau. Per a un determinat individu, però, pot significar altres coses segons la seva experiència particular. Donada aquesta subjectivitat, el significat connotatiu resulta difícil de mesurar o definir, tot i que se n'han fet intents, com la tècnica del diferencial semàntic.


DENOTACIÓ: Consisteix en una descripció de les tècniques i els materials utilitzats per l’artista. Però sobretot hem de fer una anàlisi morfològica dels elements visuals, com ara la forma, el color, la textura, les om­bres… I una anàlisi dels elements com­positius, com ara l’ordenació, l’equilibri, l’harmonia, la representació de l’espai.


ICONICITAT: és el grau de similitud que hi ha entre una imatge i l'objecte  que aquesta imatge representa, també, com el grau de realisme d'un dibuix; o grau d'abstracció, si aquest fos més o menys icònic. És la característica que té una imatge de semblar-se el més possible a la realitat, realitat possible o probable, realitat intuïtiva acceptada, o acceptable per a tots.


ABSTRACCIÓ: la fotografia abstracta produeix imatges que no segueixen regles. Es basa en el sentit més primitiu de la forma, el color i corbes més que en els detall.

ESTEREOTIP: consisteix en una imatge estructurada i acceptada per la majoria de les persones com a representativa d'un determinat col·lectiu. Aquesta imatge es forma a partir d'una concepció estàtica sobre les característiques generalitzades dels membres d'aquesta comunitat.

SATURACIÓ: és la intensitat d'un matís específic. Es basa en la puresa del color; un color molt saturat un color viu i intens, mentre que un color menys saturat sembla més descolorit i gris. Sense saturació, un color es converteix en un to de gris.

BRILLANTOR: Capacitat d'un punt o conjunt de punts en una imatge per mostrar lluminositat amb més o menys intensitat.



OBJECTIU: Un objectiu és un conjunt de lents convergents i divergents que formen part de l'òptica d'una càmera tant fotogràfica com de vídeo. La seva funció és rebre els feixos de llum procedents de l'objecte i modificar la seva direcció fins a crear la imatge òptica, rèplica lluminosa de l'objecte. Aquesta imatge es llançarà contra el suport sensible: 

-DIAFRAGMA: El diafragma de la càmera és com la pupil·la de l'ull, és un mecanisme que s'obre i es tanca per deixar passar la llum. La pupil·la es tanca quan hi ha molta llum i s'obre en la foscor. Això mateix succeeix amb de la càmera: el diafragma és el mecanisme que regula la quantitat de llum que arriba el sensor en la càmera digital o a la pel·lícula en una càmera tradicional.
El diafragma regula el pas de la llum mitjançant un anell en el lent o mitjançant un dispositiu digital i la grandària es mesura en uns nombres anomenats “f/”.
F/1.4 – f/1.4 – f/2 – f/2.8 – f/4 – f/5.6 – f/8 – f/11 – f/16 – f/22 -f/32
Mentre més petit sigui el nombre, més obert aquesta el lent, en l'exemple anterior l'obertura F/1.4 és l'obertura màxima del lent i f/32 és l'obertura més petita. Encara que semblés que els nombres no tenen relació amb l'obertura, és més fàcil imaginar-los quan coneixem el per què van en relació contrària. El diàmetre de l'obertura del lent f/2 és 1/2, f/8 equival a 1/8 i així successivament.
L'obertura del diafragma a més del pas de la llum controla la profunditat de camp. Est és un dels principis fonamentals de la fotografia i aprendre a controlar-ho ens donarà la possibilitat d'utilitzar la càmera amb totes les seves possibilitats creatives

SENSOR: és l'element d'una càmera fotogràfica digital que capta la llum que compon la fotografia. Consisteix en un xip format per milions de components sensibles a la llum que quan els exposem formen la imatge fotogràfica. A la fotografia digital el sensor electrònic és l'equivalent al rodet fotogràfic convencional. El sensor és una matriu d'elements fotosensibles que funciona convertint la llum que capta en senyals elèctrics que poden recollir-se, mesurar-se i convertir-se en una representació electrònica amb el patró global d'il·luminació que va arribar al sensor. Finalment, el fitxer informàtic que emmagatzema aquest patró pot ser representat en una pantalla (o en paper fotogràfic realitzant certs processos) de manera que els nostres ulls ho veuen com una imatge. 

OBTURADORés el dispositiu d'una càmera fotogràfica que controla el temps durant el qual arriba la llum a la pel·lícula fotogràfica a lafotografia química, (o alsensor d'imatge a la fotografia digital). Aquest temps és conegut com la velocitat d'obturació. Juntament amb l'obertura del diafragma, la velocitat d'obturació és el principal mecanisme per controlar la quantitat de llum que arriba a l'element fotosensible.

FOTOMETRE:  és un instrument per mesurar la llum existent en una escena i que s'utilitza per calcular l'exposició correcta d'aquesta. Totes les càmeres disposen d'un fotòmetre intern que mesura la llum reflectida en l'escena. Aquest fotòmetre permet a la càmera calcular una exposició correcta.
No obstant això el fotòmetre de la càmera no és el més exacte, i per a cert tipus de fotografia s'utilitzen fotòmetres de mà o fotòmetres externs. Amb ells podem mesurar la llum de forma més exacta.
Podem dividir els fotòmetres en dos en funció del mètode que utilitza per mesurar la llum:



GRAN ANGULAR: és un objectiu (de càmera de fotos o de cinema) que té una distància focal més reduïda (35 mm o menys, en format 135) que la d'un objectiu normal, cosa que li permet captar vistes més àmplies que les de la perspectiva de l'ull humà. Accentua la perspectiva. Els objectes llunyans semblen molt llunyans, i els propers semblen molt propers. 
Té més profunditat de camp que un objectiu normal, i molta més que un teleobjectiu: amb un gran angular, els errors d'enfocament queden fàcilment compensats. 

TELEOBJECTIU:  és un objectiu d'una càmera fotos o de cinema que té una distància focal més gran que la d'un objectiu normal i, per tant, capta una imatge més restringida que l'ull humà i sembla aproximar aquesta imatge.
Els objectes llunyans i els propers semblen més pròxims els uns dels altres.
Té menys profunditat de camp que un objectiu normal, i molta menys que un gran angular: amb un teleobjectiu s'ha d'enfocar amb molta cura, o la imatge queda desenfocada.

MACRO :  dissenyats per enfocar correctament a una distància molt petita, per aconseguir ampliacions generalment d'1:1 (o grandària natural) sense requerir equipament addicional. En general, són objectius dissenyats específicament per a tal fi, gairebé sempre amb longitud focal compresa entre normal i teleobjectiu. Estan minuciosament corregits per treballar a curtes distàncies, el que els fa en general costosos.

PROFUNDITAT DE CAMP:  és l'espai que hi ha entre dos punts, pròxim i llunyà, de manera que els objectes que hi ha entre aquests dos punts queden enfocats. Els objectes que queden més propers a la càmera que el punt pròxim surten desenfocats, i també els que queden més allunyats que el punt llunyà. La profunditat de camp no és una zona en què la fotografia està enfocada perfectament sinó la zona de la fotografia on el focus és prou proper al pla nítid com per ser acceptable. La profunditat de camp no dicta tampoc com de borrosos estaran els plans allunyats del pla nítid, una confusió comuna.


TEMPERATURA DEL COLOR : La temperatura de color d'una font de llum es defineix comparant el seu color dins l'espectre lluminós amb el de la llum que emetria un cos negre escalfat a una temperatura determinada. Per aquest motiu aquesta temperatura de color generalment s'expressa en kèlvins, tot i no reflectir expressament una mesura de temperatura.
Generalment no és perceptible a simple vista, sinó mitjançant la comparació directa entre dues llums com podria ser l'observació d'un full de paper blanc sota una llum de tungstè (làmpada incandescent) i una altra sota la d'un tub fluorescent (llum de dia) simultàniament.

BALANÇ DE BLANCS: és un ajust electrònic que aconsegueix una reproducció de color correcta sense mostrar dominants de color, que són especialment notables en els tons neutres (el blanc i els diferents tons de gris), amb independència del tipus de llum que il·lumina l'escena. Es pot realitzar de forma contínua, automàtica o manual.

DISTANCIA FOCAL: és la distancia entre el centre óptic de la lent o el plà nodal posterior i el foc (o punt focal) quan enfoquem a l'infinit. La inversa de la distancia focal de una lent és la potència.


SUBEXPOSICIÓ: és el cas contrari que la sobreexposició, i es produeix quan no arriba suficient llum al sensor o al rodet de la nostra càmera. Els motius són: una obertura de diafragma massa petita, una velocitat d'obturació massa ràpida, o un ajust d'ISO massa alt. Els fotòmetres de les càmeres digitals tendeixen a subexposar de forma intencionada per evitar les zones irrecuperables de la sobreexposició

SOBREEXPOSICIÓ: Aquest efecte es dóna o es produeix quan hi ha massa llum en una fotografia. Els motius pels quals tenim una sobreexposició poden ser, per exemple, deixar l'obertura de diafragma massa oberta, o que la velocitat sigui massa lenta. Si treballem amb rodet altre motiu pel qual es sobreexposa la fotografia és que ajustem la càmera a una sensibilitat més alta que la que té el rodet.

MUNTATGE: pot ser definit com l'ordenació narrativa i rítmica dels elements objectius del relat. Consisteix a escollir (abans de filmar o gravar la pel·lícula), ordenar i unir una selecció dels plans a registrar, segons una idea i una dinàmica determinada, a partir del guió, la idea del director i l'aportació del muntador.
Ja que de cada escena es fan diverses preses, i que hi ha milers de preses diferents en una pel·lícula, el muntatge constitueix una àrdua tasca. Seguint la trama del guió, el muntador, en general, té llibertat per muntar les diferents preses realitzades d'una escena de la manera que estimi més apropiada. Així mateix pot utilitzar més o menys metratge de pel·lícula de cada presa, i decidir com enllaçar una escena o seqüència amb la següent. Per tot això es considera que el muntatge és una de les disciplines fonamentals en la realització d'una pel·lícula.

ENCADENAT: Pas d'un pla a un altre mitjançant una sèrie de fotogrames intermigs en els quals les imatges se superposen, és a dir, mentre unes desapareixen, sorgeixen les altres fins a la fixació definitiva del pla nou.

PLÀ: és la unitat narrativa més petita però significativa del fet audiovisual. És la part d'una pel·lícula rodada en una única presa.

SEQÜÈNCIA: és un pla o una successió de plans que conformen una unitat narrativa diferenciada per raons espacials o temporals. Dins de la seqüència hi ha d'haver una unitat, tant temporal, com espacial, és a dir, ha de transcórrer linealment en el temps i en un espai únic o relacionat (l'espai pot variar si la càmera segueix el personatge a través de diverses estances o llocs, però això és menys comú) .

ESCENA: és una unitat d'acció-situació, que succeeix en un mateix espai i temps, i serveix per explicar o modificar algun aspecte de l'evolució de personatges i trames. La mateixa paraula expressa la idea de lloc en el que succeeix alguna cosa.

PRESA: Una presa és una actuació enregistrada de forma continuada. El terme s'utilitza en cinema i música per marcar i per seguir les etapes de producció.

PANORÀMICA: Consisteix en un moviment de càmera sobre l'eix vertical o horitzontal. Normalment la càmera està situada sobre un trípode i gira al voltant del seu eix. Té un gran valor descriptiu i també pot tenir valor narratiu. S'empra per descobrir una acció o un escenari que no pot abastar-se d'una sola vegada. El seu efecte pràctic és similar al que es produeix quan es gira el cap cap a un costat o un altre per visionar un gran espai.

TRAVELLING: és el tipus de moviment de la càmera que implica un desplaçament de l'eix de l'aparell. Simplificant molt la càmera es belluga durant la filmació. Per a dur a terme un tràveling, s'opta normalment per muntar un seguit de vies sobre les quals es disposa un suport on es recolza la càmera, de manera que en comparació amb un tràveling a mà alçada s'amorteixen els passos i els moviments de l'operador de la càmera.

GRUA: és un dispositiu que s'empra en cinema i televisió per a desplaçar la càmera als costats i per sobre del lloc de gravació.

S'utilitza en programes gravats en plató, i s'usa també en transmissions esportives, musicals i esdeveniments en exteriors. La càmera va fixada a un cap robotitzada i compta amb control remot, de manera que el seu operador disposa d'una gran varietat de moviments que imprimir.

STEADY-CAM: consisteix en un sistema de suspensió i braç recte amb suport per a la càmera i sistema de contrapesos, el que es pot complementar amb un braç isoelástico adossat a una armilla o body com se li coneix per augmentar el temps d'utilització en preses llargues, ja que el pes es trasllada dels braços de l'operador als malucs del mateix. 
El sistema permet portar la càmera de cinema o televisió lligada al cos de l'operador de càmera mitjançant un arnès. Compensa els moviments de l'operador, mostrant imatges similars al punt de vista subjectiu del personatge.

MOVIOLA: va ser la primera màquina per a edició de pel·lícules en film, quan va ser inventada per Iwan Serrurier en 1917.

FLASH-BACK: és una tècnica utilitzada tant en el cinema com en la literatura, que altera la seqüència cronològica de la història, connecta moments diferents i trasllada l'acció al passat.

FLASH-FORDWARD: és una tècnica narrativa que ocorre quan la seqüència de successos primària en una història és interrompuda per la interjecció d'una escena que representa un esdeveniment futur. Ja t'explica el final al principi per tant no és una tècnica molt utilitzada.

PLÀ-SEQUÈNCIA: una tècnica de planificació del rodatge en què la càmera no deixa de rodar durant un temps bastant dilatat; s'hi poden usar tràvelings i diferents grandàries de plans i angulacions en el seguiment dels personatges o en l'exposició d'un escenari. 

RACCORD: és, en el procés de muntatge de les imatges i l'àudio d'un programa o d'una pel·lícula, el registre dels diferents components d'un pla, com per exemple llum, moviments, posicions, i qualsevol altre detall necessari per supervisar un adequat ajustament entre pla i pla, de forma en l'espectador no es trenqui la il·lusió de seqüència i que es mantingui la continuïtat.

SALT D'EIX: Efecte òptic que es produeix quan es creuen els eixos de l'acció i, per tant, es dóna una perspectiva falsa en la continuïtat dels plans correlatius.

TALL: Pas o unió d'un pla amb un altre, mitjançant l'enllaç o empalmament directe sense que hi hagi cap altre pla intermig.

FOSA A NEGRE: s'utilitza sovint per fer la transició entre dues escenes.
La primera escena s'enfosqueix progressivament fins que la pantalla es torna completament negra (fosa a negre), i l'escena següent comença amb una pantalla negra i s'aclareix fins a ser visible de manera normal.
Aquesta tècnica serveix sobretot per separar escenes en les quals es vol ensenyar una discontinuïtat neta, per exemple un salt en el temps o en l'espai. També és sovint utilitzada per acabar la pel·lícula, abans dels títols, dóna aleshores sovint una nota pessimista.

FOSA A BLANC: la imatge empal·lideix i es fa blanca.
Aquesta fosa és sovint utilitzada al final d'una pel·lícula per evocar l'alliberament, l'esperança, un nou començament. 

PISTA DE SO: l'espai dintre del cinema que es reserva per al so.

DOBLATGE: El doblatge és el procés de gravar i substituir veus en un producte cinematogràfic o televisiu després de la seva producció per substituir els diàlegs parlats pels actors en un idioma original per altres diàlegs idèntics en un altre idioma, per a la seva internacionalització.

BANDA SONORA: Conté el so del film, o sia, el resultat de la mescla de les bandes separades de diàlegs, música i efectes.

TRANSICIÓ: en el llenguatge cinematogràfic els signes de puntuació serien les transicions, un recurs tan antic com el cinema mut que va inventar una manera de que no es notés quan es canviava la pel·lícula de la càmera.

REALITZACIÓ MULTICAMARA:

El muntatge multicàmera, multi càmera fotogràfica, càmera de múltiples manera de producció, diverses càmera o simplement Multicam, és un mètode de filmació de pel·lícules i programes de televisió. Diverses càmeres (ja siguin de vídeo o pel·lícula) són disposades en el set i graven (o transmeten) simultàniament una escena. La disposició monocàmera, a diferència de la multicàmera, utilitza només una càmera en el set.
Generalment, les càmeres dels extrems filmen preses de tancades o creus dels dos personatges més actius en el set segons el moment, mentre que la cambra central captura un pla general de l'escena.
D'aquesta manera, s'obtenen múltiples trets en una sola presa sense haver d'iniciar i aturar l'acció. Això és més eficient per a programes que apareixeran poc temps després de ser gravat, ja que redueix el temps gastat en muntatge o edició del material d'arxiu de vídeo.
També és una necessitat virtual per regular programes d'alt rendiment. A part d'estalviar el temps d'edició, pot ser filmat molt més ràpid, ja que no hi ha necessitat de tornar a encendre i gravar des d'altres angles de la configuració de cambra alternativa.
També redueix la complexitat del seguiment de problemes de continuïtat. És una part essencial de la televisió en viu.


TELEBASURA:


El Terme teleporqueria s'empra sovint per explicar una manera de concebre televisió definida per la Utilització de la Malaltia, a els esdeveniments impactants i el sensibilismo com a tàctica d'atracció de l'Audiència. La teleporqueria Pot quedar definida pèls Assumptes que aborda, pèls Personatges que exhibeix i col·loca en primer pla i, sobretot, per l'enfocament distorsionat al que recorre per a tractar aquests Assumptes i Personatges.




EMISSIÓ EN DIFERIT:


S'usa l'expressió en diferit, que s'aplica a la transmissió de ràdio o televisió que s'emet o ofereix al públic un temps després que hagi succeït.


SITCOM:

La comèdia de situació (situation comedy o sitcom en anglès) és un gènere de comèdia originari de la ràdio i actualment molt popular a la televisió. La comèdia de situació consisteix en un grup recurrent de personatges en un format en el qual hi ha almenys un guió de caràcter humorístic desenvolupant-se en un entorn comú, com ara la casa familiar o el lloc de treball. Hi sol haver una trama argumental que progressa entre capítols que al mateix temps compaginen amb històries úniques per a cada entrega.


TALKSHOW:


Un talk show és un programa d'entrevistes ( show o espectacle parlat ) . Tot format de programa que s'acobli a aquesta definició cal , des de les entrevistes fins als debats. Als programes d'aquest tipus que tenen lloc al voltant de la mitjanit se'ls denomina late shows .


LATE NIGHT SHOW:

El late night show (programa del final de la nit), també conegut per late night o late show, és un format propi de la franja horària entre les 23:30 i les 3:00, sobretot habitual entre les 0:00 i les 2:00.

El concepte de batega xou s'ha ampliat gairebé tant com la pròpia franja horària a la qual pertany i podem parlar d'un gènere que abastaria des del clàssic programa d'entrevistes (monòlegs i entrevistes dins d'un programa de varietats) emès en horari nocturn, fins als sketches satírics, la paròdia i la imitació, o la crítica política.



PLATÓ:

Un estudi de televisió, conegut com a plató (a Espanya), estudi o set televisiu, és un lloc tancat i aïllat de llums, sons i camps magnètics externs, en el qual es poden col·locar equips audiovisuals tals com a càmeres de televisió, focus d'il·luminació professional, so professional per penetrar l'enregistrament o retransmissió de programes de televisió, amb la major neteja de llum, imatge i so en l'ambient possible i necessari per donar la qualitat broadcast necessària per emetre programes de televisió amb la màxima qualitat.



CROMA KEY:

El croma, o clau de color (de l'anglès chroma key) és una tècnica audiovisual utilitzada molt àmpliament tant en cinema, televisió i fotografia, que consisteix a extreure un color de la imatge (usualment el verd o el blau) i reemplaçar l'àrea que ocupava aquest color per una altra imatge o video, amb l'ajuda d'un equip especialitzat o un ordinador. Això es fa quan és massa costós o inviable rodar al personatge en l'escenari desitjat, o per evitar la laboriosa retallada del personatge fotograma a fotograma (rotoscopia).Perquè això funcioni, la roba de l'actor o el que estigui avanci del fons no poden ser del mateix color.

Aquesta tècnica ja es va desenvolupar per al cinema en la dècada de 1930, molt abans de l'ús d'ordinadors en la post-producció d'imatge. En tenir el negatiu 3 capes (sensibles al verd, el vermell i el blau), revelant només la capa del color a extreure s'obtenia una imatge intermèdia, la qual era utilitzada després, al positivar la pel·lícula, com a màscara per eliminar aquest color i transparentar, en el seu lloc, la imatge de fons, que es col·locava sota durant el positivat.



TELEPROMPTER:

El teleprompter (també anomenat autocue o cue per influència del nom de la principal empresa fabricadora) és un aparell electrònic que reflecteix el text de la notícia, prèviament carregat en una computadora, en un cristall transparent que se situa en la part frontal d'una càmera. En alguns casos es controlen a través d'un pedal en els peus del presentador que, en trepitjar-ho, fa avançar el text i, si deixa de trepitjar-ho, aquest es deté. D'aquesta manera, el subjecte pot llegir amb comoditat i al seu ritme.

En altres ocasions, és controlat per un operador que ha de portar el ritme del narrador, perquè la lectura es noti natural i pausada. Regularment, ha d'estar instal·lat en totes les càmeres que s'usen a l'hora d'una transmissió.



CONTROL DE REALITZACIÓ:

La realització és el procés pel qual es crea un producte audiovisual i abasta des de l'etapa de desenvolupament del mateix fins a la distribució.

La realització suposa assumir decisions tant a nivell artístic com a productiu i la limitació únicament ve donada pels mitjans tècnics disponibles (pressupost del que es disposa i equip amb que s'explica) i pels requisits de programació. En el cas de grans produccions en les quals estan involucrades importants empreses productores pot estar limitada per la pròpia línia editorial i ideologia de qui encarrega el producte.

Independentment del tipus de producte del que es tracti, en general, un procés de realització segueix les següents etapes:

Elaboració de la idea i guió o tractament
Cerca d'inversors
Contractacions i signatura de contractes



RATING:

La quota de pantalla o rating és una xifra que indica el percentatge de llars o espectadors que estan veient un programa de televisió sobre el total que durant l'emissió té encès el seu televisor.

La quota de pantalla és el resultat de la multiplicació de l'abast (individus o si escau llars) per la fidelitat (temps invertit). La suma de quotes de pantalla donen com resultat el share, que representa el total d'aparells receptors encesos en un moment donat. Per tant, el share indica el total d'audiència que es reparteixen entre les diferents cadenes de televisió. I la quota de pantalla representa la part del share que cada cadena aconsegueix. Aquesta dada es mesura amb audímetres.

És a dir, rating és una xifra que indica el percentatge de llars o espectadors amb la TV encesa en un canal, programa, dia i hora específics (o promediando minuts i dates), en relació al total de TV Llars o televidents considerats en la mostra (encesos + apagats). Aquesta xifra sempre va a ser menor que la de share.



SHARE:

El share és el percentatge de llars sintonitzant un canal específic en relació amb el total de llars enceses, és a dir, representa la participació d'un determinat canal en els encesos. Aquesta xifra és major que el rating.

L'Audímetre, també denominat People ficar (mesurador de persones en anglès) és un aparell que es connecta a la televisió i mesura automàticament l'audiència de forma permanent, usant-se les dades per obtenir dades estadístiques.

L'aparell no pot ser adquirit, ni tampoc pot una persona oferir-se voluntàriament per a l'estudi. L'empresa encarregada realitza els estudis corresponents i ho ofereix a un grup estadísticament significatiu de persones. Aquestes persones no reben pagament per l'estudi, però poden aconseguir premis de part de l'empresa, com a electrodomèstics, però no aparells de televisió ja que això alteraria el mesurament.



PRIME TIME:

L'horari de màxima audiència, horari estel·lar o horari central, també conegut com prevalgui estafi a Estats Units, és una franja de temps o espai televisiu dedicada a programació exclusivament a la família, en diversos països varia el tipus de programació familiar i l'horari en què es transmet.


A Espanya, l'horari central comença bastant tarda en comparació de la majoria dels països, ja que va de 22:00 fins a 1:00. La majoria dels informatius a Espanya comencen a les 21:00, seguint l'horari central una hora després. No obstant això, a causa de la forta competència en els noticiaris, sobretot entre els de les cadenes privades, a més del major temps utilitzat per al retorn a les llars i una major demanda per continguts de contingència, en els últims anys fins i tot s'ha retardat fins a les 23:00. La majoria dels canals demoraven anteriorment l'horari central únicament per evitar que els seus programes estavella s'enfrontin a esdeveniments esportius, com la Lliga de Campions de la UEFA en TVE. 




Cap comentari:

Publica un comentari