TELEVISIÓ

La televisió

De la televisió podem dir que és el mitjà audiovisual més utilitzat per la societat. Un cop superada la  2GM, les famílies comencen a guanyar poder adquisitiu (cap els anys 60') i la televisió comença a introduir-se a les llars. Actualment està perdent importància desplaçant la seva audiència cap a les xarxes socials i internet, que donen la informació de forma més immediata, malgrat això, continua essent el mitjà de comunicació més utilitzat. Als inicis era un sistema de informació veraç i d'entreteniment; ara, a més, és un model ètic que transmet diferents opinions i uns tipus de valors.
El llenguatge pot patir un ús malintencionat degut al desconeixement de les tècniques de realització del misatge televisiu per part de l'espectador. La televisió com a mitjà de comunicació és poder, per tant, hi ha un interès polític en controlar la programació televisiva. Per tant, la televisió també serà una eina de propaganda política.
Moltes vegades es pot induir a una confusió del món real i la ficció per part dels mitjans a causa d'una manipulació de les imatges, aquesta manipulació és molt utilitzat per la publicitat. Les televisions privades busquen la rendibilitat econòmica gràcies a la publicitat i això prima per sobre de la qualitat de la programació.
La televisió és un mitjà de masses iniciat als anys 60', el llenguatge televisiu sorgeix de la fusió del cinematogràfic i el radiofònic. Del cinema pren el muntatge i la "grmàtica" audiovisual i de la ràdio extreu el directe rigurós. La immadiatesa de la informació, actualment, la tenen les xarxes socials, de tal manera que les televisions han creat pàgines pertanyents a la cadena a xarxes com Facebook o Twitter.

Característiques del discurs televisiu
És un discurs fragmentat alternat per la publicitat i que té una pogramació dividides en blocs (matí, tarda, nit, matinada) i, segons el format hi haurà programes d'humor, sèries, entrevistes...
El discurs televisiu és una successió de fragments de manera continuada des del punt de vista de l'espectador des que s'engega fins que s'apaga la televisió.
La televisió es caracteritza per l'espectacle i és un incitador al consum. Els programes estan fets per competir per l'audiència, la qual és buscada per la publicitat per tal d'enriquir-se. La televisió també és un banalitzador de contingut, la programació, per tant, està dirigida a l'audiència i és popularment coneguda com "telebasura" on predomina allò sentimental que racional.

Continuïtat
A la televisió, la continuïtat és molt important, que s'aconseguix amb:
- Tractament de la imatge: color corporatiu, logotip, etc.
- Formats informatius: una informació veraç dóna credibilitat a la cadena.
- Formats d'entreteniment: programes que afavoreixen l'espectacle.
- Formats d'orientació: programes de denúncia social, debat, reportatges...
A la continuïtat televisiva, la imatge arriba a ser molt més important que el llenguatge verbal. 

So (llenguatge verbal)
El llenguatge verbal reforça, valora, comenta, interpreta i acompanya la imatge i hauria de ser concís, clar i precís, ampli (divulgatiu) i dinàmic. 
Dins la televisió es juga molt amb els efectes sonors per reforçar i donar ènfasi o continuïtat de les imatges, sobretot per captar l'atenció de l'espectador. La música ha de ser atractiva, repetitiva i suggerent.

ELS GENERES TELEVISIUS 
La programació és un conjunt de peces audiovisuals que conformen l'emissió diària i continua de la televisió. Normalment la programació es conforma per una sèrie de programes entre els quals trobem alguns elements per no perdre la continuïtat propi de cadascuna de les cadenes de televisió. Els elements de coninuïtat que donen cohesió són els avanços de programació, falques publicitàries, la imatge gràfica de la cadena (caretes d'entrada i sortida d'emissió, molinets de continuïtat) i les peces gràfiques de pantalla (logotip de la cadena). Els programes els podem classificar:
- Segons la modalitat d'emissió (directe, diferit, gravat).
- Segons l'estructura o format del programa (magazine (com un informatiu, però més frívol), debat, informatiu).
- Segons el contingut (infromatius,; sèries; programes documentals, infantils, musicals...).
- Segons la periodicitat (únic, diari, setmanal, anual).


Característiques tècniques de la televisió

La televisió es caracteritza tècnicament per un tipus de realització multicàmara, és a dir, a la televisió, bàsicament, l'important és l'emissió en directe, per tant, dóna diferents tipus de vista, d'un mateix esdeveniment per emetre en directe aquell esdeveniment que s'està produint. Aquesta realització és coordinada des d'una sala de control, anomenada reggie, on tenim els diferents professionals que realitzen el directe. També, en els esdeveniments esportius, sobretot, tenim les unitats mòbils, que són furgonetes o camions, on dins es troben tots els elements que trobem en una reggie, però molt més reduït. Els personatges importants dins de la reggie són el realitzador, el que coordina; un altre és el mesclador d'imatges, la persona que barreja totes les imatges, o fins i tot, pot introduïr efectes o transicions; també hi ha un tècnic de so, que és pràcticament el mateix que el mesclador d'imatges, però amb sons. Tot depèn de les ordres del realitzador. També podem trobar el grafista, que és l'encarregat d'incorporar ròtuls, gràfics, etc (alineacions de futbol, per exemple). 

El productor, que s'encarrega de gestionar els professionals que intervendran a la producció, el que portarà tot el tema ecònomic. Per finalitzar, hi haurà un director, o en el cas d'informatius, un editor, que és el que decidirà quins seran els continguts que es visualitzaran.


Característiques de l'estudi de televisió o plató

És un espai tancat i obert (sense molts elements que puguin destorbar), amb un bon accés, per a què es puguin desplaçar sense cap problema les càmeres i les grues, i els diferents elements tècnics, així com tenir una bona visualització i una dotació tècnica molt important, on hi hagi càmeres, un telepromter (monitor amb la senyal invertida, col·locada davant de la càmera, i és per on passa el text que haurà de llegir la persona que fa el directe). També hi trobarem els decorats i els micros.

Els altres professionals tècnics són els guionistes, els coordinadors i els directors artístics. Els que entren directament en la producció són els ajudants de realització, com els regidors, que fan d'enllaç entre aquests dos espais (el estudi de televisió i la reggie), que posa en contacte els dos espais. És el que dóna les ordres del realitzador en el plató. Els OPI's, són els operadors de imatge (càmeres), així com els dissenyadors gràfics, els infografistes (el que gestiona tot allò en 3D, les diferents animacions), els d'atrezzo...

Quan no són programes en directe, en la post-producció, intervenen altres professionals, que es realitzen en sal·les especialitzades, on arriben els diferents enregistraments que es fan en els programes, tot el material audiovisual, per tal de realitzar el muntatge. Trobem els professionals de post-producció de video (muntador), de so, els grafistes, etc.

Característiques de l'audiència
La televisió necessita saber quina és l'audiència potencial que tindrà a l'hora d'afrontar un tipus de programació. Aquesta audiència es mesura, s'estudia a través d'empreses alienes a la televisió i especialitzades que instalen audímetres a diferents cases o llars per una durada aproximada de cinc anys. Aconsegueixen així l'audiència total (o ràting) que mesura el nombre total d'espectadors que han vist el programa i calculen el percentatge sobre la població; i el share (quota de pantalla), aquell percentatge d'espectadors sobre tota aquella gent que està mirant la televisió en el mateix moment. Aquells moments que envolten els telenotícies s'anomena prime time i és quan l'audiència és més alta, tant al migdia com al vespre.

Cap comentari:

Publica un comentari